Publicidad:
Terra
La Coctelera

La Sirena que volia volar/ La Sirena que quería volar

Hi havia una vegada, una Sirena que cada matí en veure la claror de la llum de dia sortia del mar, s'enfilava a dalt de la roca més alta i cantava una trista cançó:

 

"Oh gavines de color blanc

que voleu lliures allà dalt

tanta felicitat despreneu

i a mi no m'hi voleu..."

 

Cada dia l'entonava amb major tristesa...

Un dia el seu millor amic el  Dofí Nenfi, cansat de veure-la d'aquella manera va anar a trobar al Rei del Mar per demanar-li ajuda. Era un Rei que es preocupava molt per tots els habitants del seu regne i segur que l'ajudaria a trobar un remei per la tristesa de la Sirena. Tot i estar molt enfeinat el va rebre de seguida, el va acompanyar a la cova on treballava el seu inventor i li van explicar el problema.  Després de pensar molt van decidir construir un Ala Delta amb motor.

Passats uns dies, la Sirena no es podia creure el que veien els seus grans ulls celestes, una colla de dofins arrossegaven fins al costat de la roca un estri força estrany.

-Què és això Nenfi?- va preguntar la Sirena.

-És un Ala Delta i et portarà a sobrevolar el mar tant alt com les gavines.-

De seguida s'hi va enfilar i guiada per l'inventor del Rei va aconseguir complir el seu somni de volar per sobre el mar.

Ara canta aquesta cançó:

 

"Oh amic meu dofí

salta i balla amb mi,

et dono les gràcies per tot

i t'envio un fort petó."

 

I fins aquí aquest conte curt dedicat a tots el que sempre hi són quan més els necessites.

Había una vez, una Sirena que cada mañana al ver la claridad de la luz de día salía del mar, se sentaba en la roca más alta y cantaba una triste canción:

"Oh gaviotas de color blanco

que voláis libres tan alto

mucha felicidad desprendéis

y a mi no me queréis... "

Cada día la entonaba con mayor tristeza ...

Un día su mejor amigo el Delfín Nenfi, cansado de verla de esa manera fue a ver al Rey del Mar para pedirle ayuda. Era un Rey que se preocupaba mucho por todos los habitantes de su reino y seguro que le ayudaría a encontrar un remedio para la tristeza de la Sirena. A pesar de estar muy ocupado lo recibió muy deprisa, le acompañó a la cueva donde trabajaba su inventor y le explicaron el problema. Después de pensar mucho decidieron construir un Ala Delta con motor.

Pasados ​​unos días, la Sirena no podía creer lo que veían sus grandes ojos celestes, un grupo de delfines arrastraban cerca de la roca un aparato bastante raro.

-¿Qué es esto Nenfi? - preguntó la Sirena.

-Es un Ala Delta y te llevará a volar por encima del mar tan alto como las gaviotas .-
Subió rápidamente y guiada por el inventor del Rey logró cumplir su sueño de volar por encima del mar. Ahora canta esta canción:

"Oh delfín amigo mío
salta y baila conmigo,
te doy las gracias por todo

y un beso te mando a mi modo. "

Y hasta aquí este cuento corto dedicado a todos los que siempre están cuando más los necesitas.

El conte de la Kidi de Juny / El cuento de Kidi de Junio

S'acosta un nou mes i amb ell una nova aventura de la Kidi de la revista Kids:

LA TRIBU DELS BUMBA-BIMBA

El globus perdia alçada i volava a gran velocitat degut a una forta ventada que s'havia girat de cop i volta. Amb grans dificultats em vaig enfilar per la corda arribant finalment a la cistella. Però ja era massa tard, havia perdut totalment el control del vehicle i sobrevolava el mar, apropant-m'hi cada cop més. Quan la cistella va tocar finalment l'aigua, les onades em van portar fins a una illa que semblava totalment deshabitada. La sorra de la platja estava plena de petxines que vaig decidir agafar per si em podien fer servei. Llavors va ser quan em vaig topar amb en “Bimbu”. Era un nen com tot vosaltres però tenia la pell d'un color vermellós, una llarga cabellera groga i anava vestit només amb una faldilleta de fulles taronges.

-Bumba!- em va dir.

-Hola, sóc la Kidi... que m'entens?-

-Bumba, bumba...- seguí dient. I va fugir corrent a amagar-se entre les palmeres. Tot seguit va aparèixer tota la tribu. Em vaig tornar a presentar i finalment en “Bumbo”, un altre noiet una mica més gran, em va dir:

-Bumba, benvinguda a l'illa dels “Bumba-Bimba”! En què et podem ajudar?-

-Em dic Kidi i viatjo per aprendre jocs nous... Que potser me'n podeu ensenyar algun?-

Tota la tribu es va ajuntar fent una gran rotllana, discutint, pel que vaig comprendre més tard, quin joc de tots els que sabien em podien ensenyar.

-Bumba bé! Però abans, ens has de tornar totes les petxines que has agafat sense permís.-

En aquells moments em volia fondre. Amb el cap baix i la cara més vermella que tota la tribu junta, els hi vaig tornar fins a l'última. Tot seguit van traçar una ratlla a uns dos metres de distància d'on érem i cada Bumba-Bimba va agafar una petxina i la va llançar prop de la línia. Es tractava d'apropar-se el màxim a la ratlla, sense tocar-la ni sobrepassar-la.

-Bumba, bumba, en diem el joc de “la ratlleta”...!-cridà en Bimbu. -A mi m'agrada molt jugar-hi!-

Vam passar tota la tarda jugant fins que va caure la nit. Després van encendre una gran foguera i voltejant-la, dansaven i cantaven mentre els musics de la tribu tocaven una espècie de timbals que anomenaven “Bumbús”. Finalment, ens vam estirar damunt la sorra de la platja i amb el so de les onades ens vam adormir.

Quan ens vam despertar pel matí...

-Bon dia, us estic molt agraïda per tot, però ara he de marxar. Sabeu algun lloc on pugui aprendre més jocs?- vaig preguntar.

-Bumba, bumba, al mar!- van contestar a la vegada. Llavors em van regalar un saquet ple de petxines i dos rems. Em van fer entrar a la cistella del globus i em van llençar al mar. Des de la platja em feien senyals que remés i em saludaven acomiadant-se.

AL MAR! Allà era on viuria la meva pròxima aventura.

Se acerca un nuevo mes y con él una nueva aventura de Kidi de la revista Kids:

LA TRIBU DE LOS BUMBA-BIMBA
El globo perdía altura y volaba a gran velocidad debido a un fuerte vendaval que empezó a soplar de repente. Con grandes dificultades trepé por la cuerda llegando finalmente a la cesta. Pero ya era demasiado tarde, había perdido totalmente el control del vehículo y sobrevolaba el mar, acercándome cada vez más. Cuando la cesta tocó finalmente el agua, las olas me llevaron hasta una isla que parecía totalmente deshabitada. La arena de la playa estaba llena de conchas que decidí coger por si me podían ser útiles. Entonces fue cuando me topé con "Bimbu". Era un niño como todo vosotros pero tenía la piel de un color rojizo, una larga cabellera amarilla e iba vestido sólo con una faldita de hojas naranjas.
-Bumba! - Me dijo.
-Hola, me llamo Kidi... me entiendes? -
-Bumba, bumba ...-siguió diciendo. Y huyó corriendo a esconderse entre las palmeras. A continuación apareció toda la tribu. Me volví a presentar y finalmente "Bumba", otro muchacho un poco mayor, me dijo:
-Bumba, bienvenida a la isla de los "Bumba-Bimba"! ¿En qué te podemos ayudar?-
-Me llamo Kidi y viajo para aprender juegos nuevos ... Quizás me podríais enseñar alguno?-
Toda la tribu se juntó haciendo un gran corro, discutiendo, por lo que comprendí más tarde, sobre qué juego de todos los que sabían me podían enseñar.
-Bumba bien! Pero antes, nos tienes que devolver todas las conchas que has cogido sin permiso .-
En aquellos momentos me quería fundir. Con la cabeza baja y la cara más roja que toda la tribu junta, se las devolví hasta la última. A continuación trazaron una raya a unos dos metros de distancia de donde estábamos y cada Bumba-Bimba cogió una concha y la lanzó cerca de la línea. Se trataba de acercarse al máximo a la raya, sin tocarla ni sobrepasarla.
-Bumba, bumba, lo llamamos el juego de “la rayita”...!- gritó Bimbu. -A mí me gusta mucho jugar! -
Pasamos toda la tarde jugando hasta que cayó la noche. Después encendieron una gran hoguera y rodeándola, danzaban y cantaban mientras los músicos de la tribu tocaban una especie de tambores que llamaban "Bumbús". Finalmente, nos tumbamos en la arena de la playa y con el sonido de las olas nos dormimos.
Cuándo se despertaron por la mañana...
-Buenos días, os estoy muy agradecida por todo, pero ahora me tengo que ir. Sabéis algún lugar donde pueda aprender más juegos? - Pregunté.
-Bumba, bumba, en el mar! - Contestaron a la vez. Entonces me regalaron un saquito lleno de conchas y dos remos. Me hicieron entrar en la cesta del globo y me tiraron al mar. Desde la playa me hacían señales para que remase y me saludaban despidiéndose.
EN EL MAR! Allí era donde viviría mi próxima aventura.

Estreno infantil para esta semana "Arthur y la guerra de los mundos"

Ara feia molts dies que no recomanava una pel·lícula pels més petits. Aquest divendres 13 de Maig s'estrena la tercera part d'Arthur i els Minimoys. En aquesta entrega el malvat Maltazard es barreja amb els humans i vol dominar l'univers. Només Arthur (Freddie Highmore) ho podrà evitar, però abans haurà de tornar a la seva mida normal ja que és petit com un Minimoy. La princesa Selenia (Selena Gomez) i Betameche l'acompanyaran i ajudaran en aquesta nova aventura de producció europea (França) escrita i dirigida per Luc Besson i Céline Garcia. També és una pel·lícula on es barreja acció real i animació, i si no us agrada el cinema també podeu optar per llegir-vos els llibres que crec que n'hi ha cinc. De totes maneres és una bona opció anar a veure-la aquest cap de setmana, ja que és un film que agrada molt als més petits. Podeu veure el tràiler a sota de l'entrada en castellà.

Hacía muchos días que no recomendaba una película para los más pequeños. Este viernes 13 de Mayo se estrena la tercera parte de Arthur y los Minimoys. En esta entrega, el malvado Maltazard se mezcla con los humanos y quiere dominar el universo. Sólo Arthur(Freddie Highmore) lo podrá evitar, pero antes tendrá que volver a su tamaño normal ya que es pequeño como un Minimoy. La princesa Selenia (Selena Gómez) y Betameche le acompañarán y ayudarán en esta nueva aventura de producción europea (Francia) y dirigida por Luc Besson y Céline Garcia. También es una película donde se mezcla acción real y animación, y si no te gusta el cine también puede optar por leeros los libros que creo que hay cinco. De todos modos es una buena opción ir a verla este fin de semana, ya que es un filme que gusta mucho a los más pequeños. Aquí os dejo el trailer:

http://www.youtube.com/watch?v=32hiH5uvpWs

El conte de la Kidi del mes de Maig/ El cuento de Kidi del mes de Mayo

UN MÓN D'AVENTURES I JOCS

En Barbut i els altres eren molt amables amb mi. El Follet Carles, però, seguia distant. Passats un dies i després d'una gran festa de comiat, em va explicar què li passava:

-Fa pocs mesos que visc en aquest regne. M'han tractat molt bé, però no tant com a tu. He de reconèixer que et tenia una mica d'enveja al principi, però ara que sé que has de marxar et trobaré a faltar.-

Em van fer molt feliç aquelles paraules i amb l'aprovació de tots, li vaig donar el llibre que m'havien regalat.

Amb el globus ja arreglat, em vaig enlairar cap a un món nou. Un món que només arribar, em va sorprendre gratament. El primer que vaig veure van ser tres porquets cremant-li la cua a un llop que se'ls volia menjar. Després, a una rateta molt presumida escombrant el seu portal. A Princeses que dormien cent anys, a dracs i a bruixes... Quan vaig aterrar, em vaig trobar un nen perdut que em volia disparar amb un tira-xines.

-No disparis!- vaig cridar. -Sóc la Kidi, viatjo per aprendre jocs nous. Que me'n pots ensenyar algun?-

-Vine amb mi, el meu amic Peter sap jugar a coses molt divertides!-

De sobte, em vaig adonar que havia arribat al món dels contes i em portaven a conèixer el nen més famós d'aquell lloc.

-Hola em dic Peter, m'han dit que vols aprendre jocs nous. Doncs has vingut al lloc indicat! Mira quina cabanya que hem fet! Vols entrar a jugar?-

-M'agradaria molt, però què he de fer?-

-Jugar!- em va contestar.

-Però quines són les regles del joc?- vaig tornar a preguntar.

Sense dir res em va estirar de la mà i em va portar a dins la cabanya. Una desena de nens jugaven amb espases de fusta, uns llençols penjats en uns pals i poca cosa més. Al principi no entenia massa de què anava el joc, però poc a poc, ho vaig anar veient. L'únic que havia de fer era deixar volar la meva imaginació. A mi em va tocar fer d'indi, i en Peter feia d'un Capità pirata que portava un garfi per mà.

Va ser molt divertit. Però al cap d'una estona, van aparèixer un convidats inesperats: els pirates de debò! Havien sentit crits i rialles i no havien dubtat ni un moment en afegir-se al joc. Ens van agafar a tots i, lligats de peus i mans, ens van portar fins el seu vaixell. La fada que acompanyava sempre en Peter, va aconseguir deslligar-lo i la lluita entre ell i el Capità del Garfi va ser espectacular. Va ser llavors quan em vaig adonar que el joc s'havia acabat i ara tot era de debò. En veure la meva cara d'espant, un dels nens em va tranquil·litzar:

-No et preocupis, en Garfi no ha guanyat mai en Peter.-

Poc a poc, i aprofitant una distracció dels pirates, la fada ens va deslligar i amb la seva pols màgica ens va dur volant a un lloc segur. El joc s'havia acabat, i la meva aventura en aquell món també. Des de dalt del globus em vaig acomiadar d'en Peter i els altres. Però vaig treure tant el cos per dir adéu, que vaig caure. Per sort el meu peu va quedar enganxat d'una corda. Ara viatjava sense rumb i cap per avall. Havia de pujar fins a la cistella del globus, ho aconseguiria?

Il·lustració: Cristina de Arcos

UN MUNDO DE AVENTURAS Y JUEGOS
Barbudo y los demás eran muy amables conmigo. Pero Duende Carlos seguía distante. Pasados unos días y después de una gran fiesta de despedida, me explicó qué le pasaba:
-Hace pocos meses que vivo en este reino. Me han tratado muy bien, pero no tanto como a ti. Tengo que reconocer que al principio te tenía un poco de envidia, pero ahora que sé que te vas, te echaré de menos.-
Me hicieron muy feliz aquellas palabras y con la aprobación de todos, le di el libro que me habían regalado.
Con el globo ya arreglado, despegué hacia un mundo nuevo. Un mundo que nada más llegar, me sorprendió gratamente. Lo primero que vi fueron tres cerditos quemándole la cola a un lobo que se los quería comer. Después, a una ratita muy presumida barriendo su portal. A Princesas que dormían cien años, a dragones y brujas... Cuando aterricé, me encontré un niño perdido que me quería disparar con un tirachinas.
-No dispares!- Grité. -Me llamo Kidi, viajo para aprender juegos nuevos. Me puedes enseñar alguno?-
-Ven conmigo, mi amigo Peter sabe jugar a cosas muy divertidas!-
De repente, me di cuenta que había llegado al mundo de los cuentos y me llevaban a conocer el niño más famoso de aquel lugar.
-Hola me llamo Peter, me han dicho que quieres aprender juegos nuevos. Pues has venido al lugar indicado! Mira que cabaña hemos hecho! Quieres entrar a jugar?-
-Me gustaría mucho, pero ¿qué debo hacer?-
-Jugar!- Contestó.
-Pero cuáles son las reglas del juego?- Volví a preguntar.
Sin decir nada me cogió de la mano y me llevó dentro de la cabaña. Una decena de niños jugaban con espadas de madera, unas sábanas colgadas en unos palos y poco más. Al principio no entendía mucho de qué iba el juego, pero poco a poco, lo fui viendo. Lo único que tenía que hacer era dejar volar mi imaginación. A mí me tocó hacer de indio, y Peter hacía de un Capitán pirata que llevaba un garfio en lugar de la mano.
Fue muy divertido. Pero al cabo de un rato, aparecieron unos invitados inesperados: los piratas de verdad! Habían oído gritos y risas y no habían dudado ni un momento en sumarse al juego. Nos cogieron a todos y, atados de pies y manos, nos llevaron hasta su barco. El hada que acompañaba siempre a Peter, logró desatarlo y la lucha entre él y el Capitán del garfio fue espectacular. Fue entonces cuando me di cuenta de que el juego había terminado y ahora todo era de verdad. Al ver mi cara de espanto, uno de los niños me tranquilizó:

-No te preocupes, Garfio no ha ganado nunca a Peter.-
Poco a poco, y aprovechando una distracción de los piratas, el hada nos desató y con sus polvos mágicos nos llevó volando a un lugar seguro. El juego se había acabado, y mi aventura en ese mundo también. Desde lo alto del globo me despedí de Peter y los demás. Pero saqué tanto el cuerpo para decir adiós, que me caí. Por suerte mi pie quedó enganchado de una cuerda. Ahora viajaba sin rumbo y cabeza abajo. Tenía que subir hasta la cesta del globo, lo conseguiría?

L'elefantet Buba (Conte curt) / El elefantito Buba (Cuento corto)

Buba era un "elefantet" que vivia amb la seva família al poblat de Khaar. Tots es dedicaven a recollir fruits per després vendre'ls al mercat setmanal. En Buba no volia continuar treballant en el negoci familiar i un dia li va dir al seu pare:

-Vull anar a l'escola d'art per aprendre a pintar. Vull ser pintor!-

-T'has tornat boig!- Va cridar. -Pintar quadres no dona diners!-

-Però és el que a mi m'agrada fer...-.

El pare li va prohibir tornar a parlar d'aquest tema i li va treure del cap, però en Buba va seguir pintant d'amagat. Ho feia a estones, sobretot quan tothom dormia, cosa que va fer que un matí no anés a treballar perquè es va quedar adormit. Quan el pare va esbrinar el què havia passat es va enfadar tant que va fer fora del poblat en Buba.

-I no tornis si no vols treballar!- digué acomiadant-lo.

El pobre "elefantet" va marxar a viure al poblat veí, allà es va dedicar a pintar i pintar. Tots els que admiraven els seus quadres es quedaven meravellats i sempre li donaven alguna cosa. De vegades diners, de vegades menjar...

Va passar el temps i un dia mentre la família d'en Buba feia mercat, van sentir com tothom parlava d'un pintor que vivia al poble veí i que feia uns quadres fantàstics. Encuriosit, el pare s'hi va acostar per veure de qui es tractava. Entre tants elefants que observaven com pintava no aconseguia veure res, però finalment va poder passar: "Era en Buba!"

El pare penedit, li va demanar que tornés que el deixaria seguir pintant. Des d'aquell dia al mercat de Khaar, hi ha la parada de fruita i al costat, en Buba pintant quadres que ven molt bé.

Buba era un "elefantito" que vivía con su familia en el poblado de Khaar. Todos se dedicaban a recoger frutos para más tarde venderlos en el mercado semanal. Buba no quería continuar trabajando en el negocio familiar y un día le dijo a su padre:
-Quiero ir a la escuela de arte para aprender a pintar. Quiero ser pintor! -
-Te has vuelto loco! - Gritó. -Pintar cuadros no da dinero! -
-Pero es lo que a me gusta hacer...-.
Su padre le prohibió volver a hablar de este tema y se lo quitó de la cabeza, pero Buba siguió pintando a escondidas. Lo hacía a ratos, sobre todo cuando todos dormían, lo que hizo que una mañana no fuera a trabajar porque se quedó dormido. Cuando el padre averiguó lo que había pasado se enfadó tanto que echó del poblado a Buba.
-Y no vuelvas si no quieres trabajar!-, dijo despidiéndolo.
El pobre "elefantito" se fue a vivir al poblado vecino, allí se dedicó a pintar y pintar. Todos los que admiraban sus cuadros se quedaban maravillados y siempre le daban algo. A veces dinero, a veces comida...

Pasó el tiempo y un día mientras la familia de Buba se preparaba para ir a vender al mercado, oyeron como todo el mundo hablaba de un pintor que vivía en el pueblo vecino que hacía unos cuadros fantásticos. El padre tuvo curiosidad y se acercó para ver de quién se trataba. Entre tantos elefantes que observaban como pintaba no conseguía ver nada, pero finalmente pudo pasar: "Era Buba!"
El padre arrepentido, le pidió que volviera que le dejaría seguir pintando. Desde aquel día en el mercado de Khaar, se encuentra la parada de fruta y al lado, está Buba pintando cuadros que vende muy bien.

Sant Jordi una rosa i un llibre/ Sant Jordi una rosa y un libro

En el dia de Sant Jordi ens regalem roses i llibres, és una tradició molt nostra i per aquest motiu he fet aquest dibuix pel nou bloc: Mis dibujos a lapiz, i a la vegada he escrit una història molt curta per fer el meu petit homenatge a la diada de Sant Jordi.

La Rosa i el Llibre

Era el dia abans de Sant Jordi. Els llibreters tenien les parades apunt i els floristes les roses. Una forta ventada va fer que un dels llibres s'obrís per la meitat. La brisa va agafar d'una fulla a la Rosa més bella i la va posar suaument damunt les pàgines. El Llibre en sentir-la de seguida se'n va enamorar.

-Roseta vermella, roseta del meu cor, una història et vull oferir, una historia d'amor.-

La Rosa va escoltar amb atenció la llegenda que li va contar i amb alegria li va respondre.

-Llibre estimat, suposo que si pots parlar has estat víctima d'un encanteri igual que jo...-

-Sóc un Llibre enamorat de la teva bellesa! Si això és un encanteri no vull sortir-ne!-

En sentir això la Rosa li va clavar una de les seves espines i tots dos es van convertir en dos joves encantadors. Ell li va regalar una rosa, ella un llibre.

Bon Sant Jordi!


En el día de Sant Jordi nos regalamos rosas y libros, es una tradiciónmuy nuestra y por este motivo he hecho este dibujo para el nuevobloque: Mis dibujos a lapiz, y a la vez he escrito una historia muy cortapara rendir mi pequeño homenaje a la fiesta de Sant Jordi.

La Rosa y el Libro

Era el día antes de Sant Jordi. Los libreros tenían las paradas apunto y los floristas las rosas. Un fuerte vendaval hizo que uno de los libros se abriera por la mitad. La brisa tomó de una hoja a la Rosa más bella y la puso suavemente sobre las páginas. El Libro al sentirla enseguida se enamoró.
-Rosita roja, rosita de mi corazón, una historia te quiero ofrecer, una historia de amor .-
La Rosa escuchó con atención la leyenda que le contó y con alegría le respondió.

-Querido libro, supongo que si puedes hablar has sido víctima de un hechizo igual que yo...-
-Soy un Libro enamorado de tu belleza! Si esto es un hechizo no quiero salir de él!-
Al oír esto la Rosa le clavó una de sus espinas y ambos se convirtieron en dos jóvenes encantadores. Él le regaló una rosa, ella un libro.

Buen Sant Jordi!

L'Ocell del Nord i la Nimfa de la Foscor/ El Pájaro del Norte y la Nimfa de la Oscuridad

Feia molts dies, que cap dels habitants del Bosc de mil colors no sabien res del follet Tinet. L'havien buscat per tots els racons, entre els matolls, a sota de cada bolet, però res. El seu amic Grana va creure que havia marxat amb l'Ocell del Nord però les seves sospites es van esvair quan se'l va trobar perseguint un cuc prop d'un arbre.

-Hola ocellet, no has vist pas en Tinet?-

-No, ara que ho dius fa dies que no el veig...-

Llavors va ser quan tots dos es van començar a preocupar. Si no els havia anat a veure en dies, alguna cosa li deuria haver passat. Per aquest motiu l'Ocell del Nord va recollir quatre coses del Follet, les va posar a dins d'un farcell i va anar a trobar a la Tineta.

L'Ocell no volava molt ràpid, a més era un ocell que s'havia acostumat a viure en un ambient càlid i les baixes temperatures que hi havia on vivia la fada, no l'ajudaven gaire. Molt aviat va veure una gran fumarada de colors. Era una de les pocions de la Tineta que tenia grans coneixements de bruixeria:

-Hola Ocell, m'alegro molt de tornar-te a veure. Vens per saber on és en Tinet?-

-Com saps que busco en Tinet, que és amb tu?-

-No, ja m'agradaria però sé que el té segrestat la Nimfa de la Foscor. M'ha enviat un missatge dient que no el deixarà anar si no li preparo una poció que li concedeixi ser una nimfa brillant com ho són totes les seves germanes. Fa temps un bruixot la va condemnar a viure en la foscor i la pena.-

-I la tens aquesta poció?-va preguntar l'ocell.

-Té aquests fruits vermells, porta-li i diga-li que cada vegada que se'n posi un a la boca, pensi en les coses boniques que havia viscut abans de ser encantada.-

L'ocell es va apressar a fer el que li deia Tineta. La Nimfa va escoltar amb atenció totes les explicacions de l'Ocell. Es va prendre els fruits amb cura de visualitzar records bonics. Mica en mica la llum va anar tornant al seu cos i l'alegria als seus ulls. Penedida d'haver segrestat al pobre Tinet es va disculpar:

-Us demano disculpes per tot, però la meva part fosca dominava la llum que brilla dins del meu cor. Doneu les gràcies a la Tineta de part meva i si mai necessiteu algun cosa, no dubteu en demanar-m'ho.-

El Follet i l'ocell van acceptar les disculpes i fent una petita parada a casa la Tineta, van emprendre el viatge de tornada al seu bosc.

Tots van estar molt contents de tornar-los a veure i van decidir celebrar una gran festa on els arbres van dansar com mai ho havien fet.

Hacía muchos días que ninguno de los habitantes del "Bosque de mil colores" no sabían nada del duende "Tinet". Lo habían buscado por todos los rincones, entre los matorrales, debajo de cada seta, pero nada. Su amigo "Grana" creyó que se había marchado con el Pájaro del Norte pero sus sospechas se desvanecieron cuando se lo encontró persiguiendo un gusano cerca de un árbol.
-Hola pajarito, has visto a mi amiguito? -
-No, y ahora que lo comentas, hace días que no le veo...-
Entonces fue cuando ambos empezaron a preocuparse. Si no los había ido a ver en días, algo le debia haber pasado. Por este motivo, el Pájaro del Norte recogió cuatro cosas del Duende, las puso dentro de un fardo y fue a ver a "Tineta".
El Pájaro no volaba muy rápido, además era un pájaro que se había acostumbrado a vivir en un ambiente cálido y las bajas temperaturas que había donde vivía el Hada, no le ayudaban mucho. Muy pronto vio una gran humareda de colores. Era una de las pociones de "Tineta"que tenía grandes conocimientos de brujería:
-Hola Pájaro, me alegro mucho de volver a verte. Vienes para saber dónde está "Tinet"? -
-¿Cómo sabes que busco a "Tinet". Está contigo? -
-No ya me gustaría. pero sé que lo tiene secuestrado la Ninfa de la Oscuridad. Me ha enviado un mensaje diciendo que no le dejará ir si no le preparo una poción que le conceda ser una ninfa brillante, como lo son todas sus hermanas. Hace tiempo un brujo la condenó a vivir en la oscuridad y la pena.-
-Y tienes esta poción?- Preguntó el Pájaro.
-Toma estos frutos rojos, llévaselos y dile que cada vez que se ponga uno en la boca, piense en las cosas bonitas que había vivido antes de estar hechizada.-
El Pájaro se apresuró a hacer lo que le decía "Tineta". La Ninfa escuchó con atención todas sus explicaciones. Se tomó los frutos con cuidado de visualizar recuerdos bonitos. Poco a poco, la luz fue volviendo a su cuerpo y la alegría a sus ojos. Arrepentida de haber secuestrado al pobre "Tinet" se disculpó:

-Os pido disculpas por todo, pero mi parte oscura dominaba la luz que brilla dentro de mi corazón. Dad las gracias a "Tineta" de mi parte y si alguna vez necesitáis algo, no dudéis en pedírmelo.-

El Duende y el Pájaro aceptaron las disculpas y haciendo una pequeña parada en casa de "Tineta", emprendieron el viaje de vuelta a su bosque. Todos estuvieron muy contentos de volver a verlos y decidieron celebrar una gran fiesta donde los árboles danzaron como nunca lo habían hecho.

Un nou blog / Un blog nuevo

He creat un nou bloc on podreu veure tots els dibuixos que faig.

He creado un blog nuevo donde podréis ver todos los dibujos que hago.

Espero que hi doneu una ullada. Aquí us deixo l'enllaç:

Mis dibujos a lapiz

Espero que le echéis un vistazo. Aquí os dejo el enlace:

Mis dibujos a lapiz